És cap d’any. Escolto des del llit els focs artificials, faig balanç de l’any. De sobte m’adono que vaig començar i vaig acabar 2017 igual: donant de mamar. És el que he fet principalment cada dia i cada nit durant tot l’any. Ni jo mateixa he assaborit l’orgull d’haver-ho fet. I decideixo fer aquest petit reconeixement a totes les mares que, com jo… cada dia i cada nit alimenten la vida.

………………………………………

Abans de ser mare, pensava que donar el pit era només alimentar el cadell. No entenia per què mamaven els nens i nenes que caminen, ni els que tenen dents.
Donar de mamar és sentit i és emocional, i també és una acció, pràctica i eficaç. Cada lactància és una experiència única i molt difícil de descriure.

………………………………………

Feia 15 dies que convivia amb el desconeixement i les esquerdes, quan la meva germana em va dir «si no te’n surts, ho deixes, aquests 15 dies mamant ja se’ls emporta per sempre». Em vaig sentir lliure, i vaig decidir anar de dia en dia… I de dia en dia van passar més de dos anys. Recordo el procés d’aprenentatge i quan la llevadora em va dir «algun dia donaràs de mamar mentre fas la vertical pont». I més o menys…

………………………………………

De vegades donar el pit em fa sentir com si tingués una pesada bola de ferro agafada al peu, un pes enorme que m’impedeix aixecar-me i fer altres coses. És desagradable. No puc evitar veure tot allò a què renuncio… coses irrellevants -roba per plegar, compra per endreçar- i d’altres que realment em costa molt perdre’m.

– Mama, botiguera, vine a jugar…»

………………………………………

A Formentera a la «teta» li’n diuen «mima”. M’agrada molt fer-ho servir, perquè «fer mima» no és només alletar, és també alimentar el nadó en un altre sentit: portar-lo al seu món, que és el cos de la mare, escalfar la seva ànima i dir-li sense paraules «sóc amb tu».

– Vols dir que no el tens massa al pit?
– És que així no se li tapen les orelles…

………………………………………

Hi ha alguna tasca al món amb més responsabilitat, que demani més dedicació i amb una recompensa més sorprenent?

– Està preciosa. Saps que aquestes galtes i aquestes cuixes les has omplert tu tota sola?

………………………………………

Sempre havia pensat que l’opció de donar de mamar augmentava la desigualtat entre el pare i la mare. Ara veig que simplement donar el pit és com enamorar-se o saltar en paracaigudes: ho entens quan ho vius. El paper del pare és molt important. Els pares que mostren interès sincer, en parlen, donen suport a aquesta feina i no la jutgen… fan una tasca fantàstica.

– T’està traient molta energia, potser hauries de començar a pensar una mica en tu…

………………………………………

La meva germana Vero, que ha sigut la meva estrella polar en la lactància, em va dir: «captura l’última vegada que donis de mamar com una imatge on poder tornar, perquè els primers dies sense donar el pit estaràs trista».

Estava embarassada del nostre segon fill. Feia setmanes que amb calma ens acomiadàvem de la mima. A la barca, la Maia es va marejar. Era juny i, tot i el vent, ens van deixar pujar a coberta.

 

………………………………………

En aquestes vinyetes apareixen: la Maia, en Fèlix, en Pepo, la Mire, l’Ona  i la Carme, la mare d’en Pepo.  Dedicat a la meva germana bessona Vero.